Llibres catalans sobre clàssics

Les exposicions de llibres sobre els clàssics sempre són de bon veure. A la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), s'hi pot trobar durant uns dies una exposició d'obres i opuscles en català sobre els clàssics en la literatura infantil i juvenil, els mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània, exemplars de llibres com "Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal", "Mercè Rodoreda i els clàssics", "Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània", "Els grans mestres de la Filologia Catalana i la Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona", "Del mite als mites", "Els clàssics en la literatura infantil i juvenil"... Us ho recomano! 

Com transmetem els clàssics

 

Els clàssics ho amaren tot. El nostre imaginari col·lectiu, el nostre bagatge cultural, fins i tot les nostres arrels lingüístiques. A l’hora de rescabalar i aprendre allò que significa la mitologia grega i romana n’hem de considerar, sobretot, la transmissió a través de diverses fonts, com la literatura o l'art.

Més enllà d’això, tampoc no hem de desdenyar la cultura material de l'antic món mediterrani, el d’Hispània o el d’illes com Sicília, profusament degustades i analitzades en aquest blog. És necessari explorar com la mitologia va rutllar en la cultura grega i romana i com s’articulava en la vida social, econòmica, política o militar contemporània. Cal llegir amb deteniment traduccions o originals si és possible. Cal detectar evidències iconogràfiques de pintures diverses, que es poden localitzar en detalls arquitectònics, escultures o la miríade de gerros disseminats pel llegat de grecs i llatins.

La mitologia s’estudia de molt temps ençà. Van començar els antics mitògrafs, i n’ha recollit el llegat nombrosos estudiosos, atrets per les característiques dels clàssics, com Burkert, Freud, Propp, Levi-Strauss, Chaucer o Shakespeare. Els textos antics (des de la Ilíada i l’Odissea d’Homer fins als els himnes homèrics als déus, passant per la tragèdia i la comèdia gregues, les Metamorfosis d’Ovidi o l’Eneida de Virgili) ajuden a desentranyar el mite. Un mite ben viu.

Sicília, un imant turístic

Turísticament Sicília és un imant. Ja el segle XVIII els aristòcrates europeus la consideraven la cirereta del grand tour, amb l’aiguabarreig de la costa atzur i la muntanya omnipresent (Palerm, muntanyes de Tràpani, Nebrodi, Madonia i Peloritani). Els 3.323 metres del volcà Etna imposen.

Ressonen encara els efluvis del Regne de Sicília, quan l’illa era independent, com en l’època dels grecs, la de la Magna Grècia i Siracusa, la més bonica de Grècia, segons Ciceró. Tanmateix, Roma, els vàndals, els bizantins, els sarraïns, els Hohenstaufen, els catalanoaragonesos i els espanyols van controlar, periòdicament, l’illa, eminentment agrària i amb la màfia com a factor subjacent. Les guerres entre Esparta i Atenes, les incursions cartagineses, la primera Guerra Púnica, la segona Guerra Púnica i la conversió en província romana (el graner de Roma, pels espolis soferts) solquen un paisatge de lluita similar a la dels abrandats partits de futbol.

Els atractius de Sicília la converteixen en privilegiada de cara al turisme, que cada cop més utilitza eines digitals, gràcies al poètic paisatge i a jaciments arqueològics com Morgantina, la vall dels Temples o Selinunte. Els albergs proliferen a l'illa. Noms com Agrigent, Caltagirone, Cefalù, Piazza Armerina (vil·la romana del Casale) Siracusa o Taormina sintetitzen la cultura de l’illa. Esglésies i espais naturals l’esquitxen d’atractiu. Un veritable imant turístic!

La Sicília dels clàssics

Per als qui ens estimem el món clàssic, poder visitar l’illa de Sicília és un privilegi. Per començar, es tracta de l’illa més gran del mar Mediterrani. La proximitat de Nàpols i el seu encant, els tres quilòmetres de l’estret de Messina, l’influx dels Apenins i l’oreig i els esquitxos de la mar Tirrena i la mar Jònica embolcallen Sicília d’una flaire especial.

Sicília no sempre s’ha anomenat Sicília. Els llatins la van batejar com a Trinacria, ço és, triangular. D’on prové, doncs, el nom de Sicília? Doncs, eureka, procedeix dels grecs, que l’anomenaven Sikelia perquè la tribu originària eren els sículs. Sicília és com una galàxia amb nombrosos planetes en forma d’illetes polinèsiques, com les àgates, les Eòlies, les Pelàgiques, Ustica i Pantel·leria.

Curiosament, tot i ser una illa, Sicília és la regió més extensa d’Itàlia. 25.711 quilòmetres quadrats no són una mida insignificant, precisament! A més, és la segona illa amb més densitat de població del Mare Nostrum, darrere de Malta (geogràficament dintre de l’arxipèlag de Sicília i unida políticament dina al 1798). Cinc milions de sicilians són molts! La capital, Palerm, és la cinquena més poblada d’Itàlia; Catània n’és la desena. Una clara semblança amb Catalunya: a Sicília es parla italià i sicilià.

L’impacte dels clàssics és ben diàfan a Sicília, com a la Vil·la romana del Casale. Molt més endavant, Sicília va actuar com a regne independent o immiscit al Regne de les Dues Sicílies, i després va pertànyer a la monarquia espanyola. La renúncia de Felip V arran del Tractat d'Utrecht va tancar aquesta fase. Com que els latifundistes i els terratinents van dominar l’illa, el segle XVIII va sorgir la màfia, organització de camperols que es rebel·laven clandestinament contra dels latifundistes. Curiosa evolució illenca.