Per als qui ens
estimem el món clàssic, poder visitar l’illa de Sicília és un privilegi. Per
començar, es tracta de l’illa més gran del mar Mediterrani. La proximitat de
Nàpols i el seu encant, els tres quilòmetres de l’estret de Messina, l’influx
dels Apenins i l’oreig i els esquitxos de la mar Tirrena i la mar Jònica
embolcallen Sicília d’una flaire especial.
Sicília no sempre
s’ha anomenat Sicília. Els llatins la van batejar com a Trinacria, ço és,
triangular. D’on prové, doncs, el nom de Sicília? Doncs, eureka, procedeix dels
grecs, que l’anomenaven Sikelia perquè la tribu originària eren els sículs. Sicília
és com una galàxia amb nombrosos planetes en forma d’illetes polinèsiques, com
les àgates, les Eòlies, les Pelàgiques, Ustica i Pantel·leria.
Curiosament, tot
i ser una illa, Sicília és la regió més extensa d’Itàlia. 25.711 quilòmetres
quadrats no són una mida insignificant, precisament! A més, és la segona illa
amb més densitat de població del Mare Nostrum, darrere de Malta (geogràficament
dintre de l’arxipèlag de Sicília i unida políticament dina al 1798). Cinc
milions de sicilians són molts! La capital, Palerm, és la cinquena més poblada
d’Itàlia; Catània n’és la desena. Una clara semblança amb Catalunya: a Sicília
es parla italià i sicilià.
L’impacte dels
clàssics és ben diàfan a Sicília, com a la Vil·la romana del Casale. Molt més endavant, Sicília va actuar com a
regne independent o immiscit al Regne de les Dues Sicílies, i després va
pertànyer a la monarquia espanyola. La renúncia de Felip V arran del Tractat
d'Utrecht va tancar aquesta fase. Com que els latifundistes i els terratinents
van dominar l’illa, el segle XVIII va sorgir la màfia, organització de
camperols que es rebel·laven clandestinament contra dels latifundistes. Curiosa
evolució illenca.
